Fotografia professional, l

Fotografia professional, l’enemic a casa.

 

Fa poc apareixia un article demolidor d’en Gervasio Sanchez titulat “Vergüenzas del Periodismo Español” a la web lamarea.com, explicant des de la veu de professionals de primera línia, molts d’ells en zones de conflicte, quines eren les insultants tarifes que cobraven per la seva feina periodistes i fotògrafs pels principals mitjans espanyols. És de lectura obligada per conèixer una realitat lamentable i per tant, amagada no tan sols de la situació econòmica d’aquests periodistes si no del tracte rebut per part d’aquests mitjans.

Dedicar-se professionalment a la fotografia, només a la fotografia, exigeix autèntica vocació. No es fa, tan sols, per diners o reconeixement. Potser aquesta és la causa que obliga a estar justificant i reivindicant unes condicions que en altres professions ni es plantegen. És una situació trista, lamentable, que desgasta i prostitueix una feina des de fa dècades i que a l’actualitat està assolint un nivell de clavegueram preocupant. El pitjor de tot, com es denuncia a l’article, és que sovint, tenim l’enemic a casa.

La llista és llarga, des de el que comença i rebenta preus per aconseguir feines sense pensar que en un futur això li passarà factura, les universitats a on s’incentiva que el periodista del futur ha de ser multi-disciplinar (audio-vídeo-foto) per ser competitiu, tot pel preu d’un, per suposat, tot i que això no ho diuen, el fotògraf que accepta un encàrrec molt per sota del que hauria de ser, potser per necessitat clar, però sepultant les possibilitats de poder viure de la seva feina, fins a l’editor que es capaç d’amenaçar amb penjar una imatge lliure d’internet si no s’accepten les seves condicions i encara gràcies. Ja que parlem d’editors, comentar la darrera estocada a la professió. Setmanes enrere es va fer públic que el diari La Vanguardia decidia eliminar la figura de l’editor gràfic. La funció d’un editor gràfic és (era) la de triar quines fotografies apareixen al diari, com es disposen en la maquetació de les planes, la mida que han de fer… Una funció que per cert, acostuma a assumir un fotògraf. El motiu no queda clar, i ha estat el mateix Pedro Madueño, redactor en cap de fotografia, qui ha pres la decisió. Potser ho ha fet per evitar a la desesperada l’acomiadament d’algun dels fotògrafs que es mantenen en plantilla i ha pensat que això seria un mal menor, tot i que necessari. Qui sap. El que sí que queda clar és que no voldria estar a la pell dels redactors gràfics d’altres diaris.

Més enllà dels motius de la decisió, dura de prendre segur, no deixa de ser especialment dolorosa quan ve d’un fotògraf. Carregar-se la figura de l’editor és escapçar una branca més de l’àmbit professional, però sobretot és perdre criteri. I sí es perd el criteri, que és de les poques coses que diferencien l’autèntic professional del que no ho és, ens trobem amb coses com l’escàndol del World Press Photo, amb la manipulació d’imatges i posades en escena falses per part d’un suposat professional sense gens d’ètica i que l’únic que busca és certa fama. L’enemic a casa.

 

Trackbacks i pingbacks

    Cap trackback o pingback disponible per a aquest article.

    Deixar una resposta